Autor: Zodd » 29 ago. 2016, 00:31
Per què no ens ha atacat, és un dubte que em pertorba i no descansaré fins descobrir-ho. Tinc clar que ha sigut el cap de la manada, el gnoll de l'arc. Decideixo anar-lo a buscar pel meu compte. Li preguntaré personalment perquè no ens ataca, i si fos necessari, demanar les disculpes pertinents. Cridant a la vora del penya-segat, li dic que vull parlar-li i que ningú em segueix. Sento els meus ecos però no rebo cap resposta, ni verbal ni visual. Pot ser és massa desconfiat -jo ho també seria-. Decideixo tornar amb els meus companys.
Al tornar continuem l’expedició, seguim barranc amunt. Al cap d’una hora trobem una senyal molt sospitosa, una espècie de bandera blanca darrera d’un arbre. Sentim unes paraules: “vinc de la fortalesa”, “sóc mariner”. Tot i les reticències inicials per part nostra, es dona a conèixer. És un mitjà, de nom Reed. Va bastant brut i mal vestit, el seu cabell és roginós i porta un pegat a l’ull. A simple vista sembla un delinqüent, així que és molt probable que vingui de la Fortalesa, tota ajuda és benvinguda. Després de presentar-nos el posem al dia.
Reed s’ofereix a dialogar amb el bruixot del poblat. Nosaltres no ho veiem clar, però serà la prova de foc per veure les seves capacitats. Ens desviem direcció a l’assentament gnoll però es comença a fer fosc i decidim acampar. La tranquil·litat de la nit es trenca quan a la llunyania veiem una espesa boira aproximar-se. La tiefling ens diu que irradia màgia de tot tipus, i que seria bo buscar un refugi. Seguim els seus savis consells i ens resguardem a un forat a una pared rocosa, on abans baixava una cascada. Al camp d’un moment, la boira baixa com si fos la pròpia cascada. Tinc molta curiositat per saber què passaria si entrés dins la boira. Tot i que m’agrada el risc, no sóc estúpid. Poso el dit a la boira, que era prou densa com per veure per on limitava i sento una sensació estranya, trec el dit, tot estava normal, torno a veure el meu dit de tiefling, provo quin gust té, i el sabor és horrible. No sé què pot ser però si té mal sabor més val no saber-ne res. Per últim poso una simitarra dins la boira per si feia algun tipus de reacció. Res. Descansem lo que queda de nit.
A l’alba partim. La bella Dorothy tira un conjur d’invisibilitat amb unes paraules que només ella coneix a Bernd. L’humà guiarà al nouvingut fins el poblat. La resta ens esperem a la falda de la muntanya. Passa una hora i tornen, a Bernd no el veig, només a Reed, ens expliquen que el bruixot no és humà, té forma humanoide però el cap té forma de pop. Aleshores em ve a la memòria que això només pot ser un èsser subterràni, un Devorament, un Illícido, un enemic formidable. Sembla ser que els gnolls estan en contra de la seua voluntat. Busquem un pla per fer un amotinament i matar al seu amo. Ens aproximem a les inmediacions del poblat, ens posem sota uns arbres entre la malesa. Reed i Bernd -que sembla que ja s’hagin fet amics- atreuen a un gnoll cap a nosaltres. Un cop està a prop meu, li tiro el conjur dormir, però no té èxit, sort de la perícia de l’humà que el deixà noquejat quasi a l’instant. Entre les meues paraules i el cop sec, probablement hem fet suficient xivarri com a que les hienes ens sentin. Marxem corrent, Dimas carrega al gnoll. No parem de córrer perquè sentim moviment pel bosc, fins que arriba un punt que perdem de vista a lady Dorothy i Reed. Estic segur que Dorothy s’haurà tirat el conjur d’invisibilitat. Del mitjà, espero que s’hagi aprofitat de la seva alçada per a amagar-se. Seguim corrent una bona estona fins que el gnoll se comença a despertar.
Utilitzo el conjur de comprensió idiomàtica i el tranquilitzo, després l’interroguem. Del gnoll aconseguim valuosa informació: el cap gnoll és diu Fletxa Sagnant, qui ha tallat tots els túnels subterranis; el Devorament té tancades totes les femelles dels gnolls; i de la mina extrauen roca vis. També ens desconcerta amb la boira, se veu que el bruixot els ha dit que no han d’entrar, parla d’un gnoll que va entrar, un tal Orella Mossegada, però que no va acabar bé.
El gnoll ens explica, consternat, que no pot tornar ni en Fletxa Sagnant ni al campament, perquè tant uns com els altres el consideraran un traïdor i el mataran. El deixem que se’n vagi, ja ha fet prou proporcionant tanta informació.
Després de la seva partida, el grup decidim anar a buscar a les femelles i alliberar-les. El problema és que el gnoll no ho sabia. Formulem dos possibilitats, que estigui a l’Illa de les Gàrgoles o al torreó del Devorament. Decidim anar primer a l’illa per qüestions de seguretat i així poder-la descartar. El mariner proposa passar pel cim de la muntanya per veure què hi ha, ens va de passada. Estem tots d’acord. Fent camí ens sorprent un tremolor sota els peus. Un terratrèmol! Em gito al terra i espero a que passi. Al cap d'un moment continuem el viatge.
Decidim acampar a la muntanya, ja és capvespre i a penes tenim llum. Les dos primeres guardies les fa Bernd i Reed. Jo faré la tercera. Em poso contra una roca, solto tot el pes que portava a l’esquena i m'assec, m’adormo. De forma abrupta me desperta Reed, assenyala al cim de la muntanya, la boira.
Despertem a tots els companys. Avisem que a aquí no estem segurs, hem de reanudar la marxa. El mariner, en tot el rebombori ens diu que entrarà a la boira. Ho té clar i està decidit. Jo també entraria, però estimo massa la vida… -i els plaers de la vida-. Crec que primer miraré què li passa al mitjà. El lliguem amb una corda, nosaltres des d’un refugi improvisat, l’anem soltant i ell entra decidit. Admiro la seva valentia. En instants perdem de vista la seua silueta. De sobte la corda comença a vibrar, l’aguantem fort Dimas i jo i Reed es desploma. Comencem a estirar i el trobem inconscient. Dimas li pega galtades i jo el sacso tot per reanimar-lo, res de res. Dorothy -la escultural tiefling- prova de parlar-li en telepatia. Però tant ell com ella comencen a sangrar pel nas, però la pitjor part se l’emporta Reed que comença a convulsionar. Dimas l’agafa fermament, jo amb un gest àgil agafo a Dorothy tot impedint que caigui i es faci mal.
-Hem despertat al Guardià- ens diu Dorothy, parla de déus foscos i malvats però no l’acabem entendre. Estarà relacionat amb el terratrèmol? Estabilitzem al mariner i acabem de descansar.
Quan estem embarcant, Reed desperta. Torna a convulsionar, blanc com un mort diu paraules que ningú entén -i més valdria que fos així- i li apareix una ferida al front. Que no para de rascar-se -sort que no vaig entrar a la boira- sembla que en qualsevol moment col·lapsarà però arriba a un punt que se calma. Se li obre la ferida i d’ella li surt un ull. Ningú de la companyia no s’acaba de creure lo que li ha passat. El mitjà torna a estar conscient, parla en nosaltres, ens diu que està bé. Tot i que a vegades sembla que estigui parlant en nosaltres i gesticulant però no diu res. No m’acabo de creure que estigui bé, pot ser està boig -tots ho estem a aquí, què diantres estem fent a aquest indret del món?- però un boig perillós.
Arribem a l’illa i veiem que és impossible accedir-hi si no és trepant. Dimas i jo ens lliguem amb les cordes i escalem. Un cop a dalt ajudem a la resta a pujar. Veiem que l’illa té uns 200 metres de diàmetre, amb una sèrie d’arbres i estàtues molt ben col·locades, molt poc natural la veritat. Els companys ens confirmen que són il·lusions i al mig hi ha una porta que a priori no veiem. La intentem obrir, sense èxit, usem les palanques, amb el mateix resultat, creiem que lo millor seria tornar a la fortalesa. Estem exhausts de tot lo que ha passat estos dies. Estem rodejats d’enemics i el Guardià ha despertat.
David
