Autor: Kokuoh » 02 juny 2016, 18:30
Història de Brom...
Porto dies viatjant en vaixell. No m'ha agradat mai especialment. Sento gent vomitant al meu voltant i alguns deuen treure fins i tot la primera llet que van mamar. Tampoc és estrany, som molt pocs, però estem tancats dins un habitacle petit, fa molta calor i algun d'ells va brut i plè de la seva pròpia merda. Ens toca cagar dins unes galledes i la gent fa el que pot… sovint es veu a algú agarrat a una d'aquestes, traient bilis a arcades. Merda, si no arribem prompte morirem tots d'alguna malaltia; no tinc ganes d'acabar podrit aquí dins!! Alguns estan pitjor que altres… El que no et mata et fa més fort, així que m'ho emprendré com part del meu aprenentatge, que entre altres coses és pel que he vingut…
Vaig sortir del poble ara fa més de dos anys. Era jove. Sóc jove. Vaja… aquí tots som joves!! Pobres infeliços, què hauran hagut de fer per arribar fins aquí? Segur que molts d'ells únicament han intentat sobreviure robant menjar o alguna miquetaina a algun noble sense ànima. Em pregunto quants dels que estan aquí dins hi han entrat per voluntat pròpia. El món és cruel i no està fet per als dèbils. En tot cas, si morim aquí hauré de reconèixer que sóc imbècil, ja que jo hi he entrat perquè he volgut. A molts els quedarà el consol de saber que l'error no ha estat seu, que no ho han pogut evitar…
Sí, hi ha força gent i tots són presoners. Jo també ho sóc. No em va ser difícil convèncer a aquell guàrdia de què m'hi fotés a dins com si fos un més. Jo crec que m'hagués pogut estalviar la moneda d'or, perquè quan em vaig treure la caputxa i va veure la meva cara ja em va declarar culpable al moment (de què, no devia ser important). Hi ha gent que té por als semiorcs, principalment els que s'han hagut d'enfrontar a algun orc abans de conèixer cap mestís. Són gent brutal i perillosa i inspiren autèntic terror. Els orcs, vull dir. Els altres no, no deixen de ser víctimes, amb l'esperit ferit i trencat per la por que aquests els provoquen. I els mestissos… bé, tot depèn d'on hagis de passar la nit. Durant els meus viatges m'he trobat de tot i això que encara no fa tres anys que vaig sortir del poble, que no sé si ho havia dit. Hi ha llocs on t'hi trobes gent tan extranya, que veure un semiorc o un tiefling és motiu per donar gràcies per haver vist a algú normal. En altres zones no et deixen ni entrar.
Fa més de dos anys que vaig marxar de casa, sí… i pensava que subornar a algú per a què em convertís en presoner, em falsifiqués el nom i m'enviés a l'altra punta del món m'ajudaria a què se'm perdés la pista i ningun conegut em pogués trobar. A més, també m'havia de servir com a entrenament. Però la meva ànsia de llibertat és massa poderosa i començo a posar-me molt nerviós. Únicament el sofriment de tota aquesta gent aplaca la meva ira. N'hi ha que estan pitjor que jo i ho suporten encara, així que no em queixaré.
Finalment sembla que arribem a port. Bons collons, ja era hora!! Sortim. Ens treuen encadenats i jo em torno boig buscant al mariner que suposadament m'ha de treure d'aquí. A aquest no li vaig pagar, em va ser suficient guanyar-li una aposta a la taverna. Sí, sí, volia beure més que jo, pobre jajaja. Suposo que va haver de pensar que guanyar a un mestís d'orc li proporcionaria la glòria necessària per impressionar a tothom i tirar-se a la joveneta que ens servia la birra. Per sort, quan vam acabar anava tan tort que ja no va intentar res amb la noia. Ella no estava per ell i, tot i estar força acostumada a aguantar a inútils totes les nits, la feina hagués estat d'ella per treure-se'l de sobre. Hagués estat una gran cagada haver d'esclafar-li el cap a l'home que se suposa que m'ha de treure d'aquí ara. On collons és!? El busco i començo a desesperar-me. Sí, si alguna cosa he après del contacte amb altres cultures és que hi ha moltes maneres de fer les coses i també s'ha s'observar i tenir paciència, però per desgràcia la meva té un límit i estic a punt de sobrepassar-lo.
Comencem a baixar del vaixell. Sembla que som els últims. Primer han hagut de sortir els que havien pagat per una habitació. La propera vegada és el que faré, m'ho prometo. Ara sé que la llibertat és el bé més preuat que té l'home. És una veritat incontestable… Algú m'agafa del braç i em poso molt tens. Però ràpidament reconec la seva veu i sento una clau alliberant-me de les cadenes. Un moment… Els estan alliberant a tots!? Què està passant aquí?
Ens porten fins una plaça i allí ens expliquen el que hi hem vingut a fer. Veig que la majoria dels que eren amb mi al vaixell marxen a un altre lloc. Els pocs que ens hi quedem (no som ni mitja dotzena!) sembla ser que ens haurem de dedicar a explorar la zona. En resum, estem en un lloc perdut, oblidat per la meitat dels deus coneguts, on la naturalesa fa més de cent anys que fa la seva i ara a algú li ha donat per vindre a civilitzar el territori… I inflar-se les arques, és clar. Resulta que s'ha descobert que tot aquest territori és ric en alguna cosa anomenada «vis», una mena de essència màgica que pot estar impregnada en qualsevol cosa (pedres, animals, plantes…). Val molta palla. La idea és que sortim cada dia a explorar per saber quina mena de criatures hi ha assentades pels voltants i netejar la zona si és necessari. La mare que el va parir… Aquest fill de mil làmies em va fotre el pèl!! El mariner, vull dir. M'haurien soltat igual i m'hagués estalviat bastantes monedes i un fort mal de cap en aquella competició de bevedors. En fi, a la merda, ara ja està fet.
Ens han donat una casa i tot. Una per a cadascú!! Em dono un bany calent (no recordo l'últim cop). No és que em molesti especialment l'olor de la naturalesa, però estar dies tancat entre la «naturalesa» d'uns desconeguts em fa fàstic a mi i tot. A més, si alguna cosa he après és que tothom et mira millor quan et rentes (excepte els que tampoc es renten) i com aquí no conec a ningú, seré prudent. Sí, sí, també s'eviten moltes malalties. Suposo que deu ser perquè els nostres cossos només són invulnerables a la nostra pròpia merda… no ho tinc molt clar, però ha de ser una cosa així.
Em vesteixo. M'han tornat les meves coses, les armes, la roba i també les monedes!! Me'n vaig cap a la taverna, crec que la única que hi ha. Això és molt i molt gran. És una fortalesa, ara ho veig clar. Estava tan atordit quan vam desembarcar que se'm van passar molts detalls i no és propi de mi, he de dir. Sóc molt observador; no tinc una memòria privilegiada, però em quedo amb les coses importants. Això és molt gran, sí. Però quasi tot està abandonat. Imagino que s'anirà omplint a mesura que vagi passant el temps i que els exploradors anem… mmm… bé… explorant.
Entro a la taverna. Fosca, terra recobert de palla i sorra, gent bebent i bramant… Un moment, però si hi ha quatre gats!! Una taverna com totes les altres on he estat, però amb la meitat de gent, clar. Allí està el grup d'exploradors al que m'he d'unir demà. Hem quedat aquí per petició expressa de l'amo de la fortalesa, crec que es deia Grimtom (que recordi el seu nom és un miracle, us ho asseguro). Suposadament hem de planificar què farem demà i organitzar el grup. M'aproximo a la taula i demano una gerra ben gran de cervesa. La dona és molt amable. I també molt gran. Una humana d'edat avançada, de nom Arenisca. La taverna porta el seu nom, també, per això me'n recordo d'ella suposo. Saludo als meus nous companys i m'assec a la primera cadira lliure que trobo. Una a un costat ben il·luminat. M'agrada la foscor, però m'agrada més gaudir del color de les coses. Aquesta gent em saluda amb timidesa i no tots. Un elf es limita a mirar-me amb clara i intencionada desconfiança. Estic acostumat a què en certs llocs no hi són ben vistos els mestissos, especialment els d'orc, però aquest em mira amb odi. Suposo que deu ser alguna cosa personal, no és difícil imaginar-se alguna història tràgica darrera d'aquesta mirada. Espero no haver de matar al meu company abans de què ens puguem conèixer, tot i que elfs són com totes les demés races i són força poc racionals quan els seus prejudicis es posen pel mig (hi això és sovint). A la meva dreta tinc un tiefling… sí, aquells que provenen d'algun dimoni per part de ves a saber quin antepassat que va posar-se al llit amb qui no tocava. Per un moment he pensat que un segon mestís a la taula alleujaria la tensió, però ara veig que és un noble de cul estret… Mare de déu!! Si m'ha tret el seu pedigrí i tot, desenrotllant un pergamí amb un segell de ves a saber on… Com si fora un gos de caça jaaajajaja En fi… No m'he descollonat allí davant perquè estava massa incòmode amb les miradetes de tothom.
Sorprenentment, qui menys parla i qui més tranquil està és el mag, que és humà. Amaga alguna cosa. Mirant-me'l bé… Clar que sí!! Va força ben vestit, tot i que no és un noble. I va net i pentinat. Però aquest espavilat estava amb mi allí baix, amb els presoners. I no crec que hi hagi cap altre sonat que pagui per un viatge en primera amb la xusma, a part de mi mateix… Ves a saber com ha acabat aquí, però no seré jo qui el jutgi. Potser per això és menys recelós amb mi que els altres dos... Crec que no vol cridar gens l'atenció.
Després d'una tensa discussió sobre si sóc o no de fiar, se'm revela novament que els prejudicis són més forts que les persones que els sofreixen. I mira que he intentat parlar amb normalitat i contar alguna anècdota sobre coses que he conegut als meus viatges, però res… Tampoc sóc molt bon conversador, la veritat… Em costa ser eloqüent si no tinc temps per pensar el que he de dir. A més, és difícil parlar amb algú que no vol escoltar-te. La propera vegada em limitaré a invocar la meva ràbia i bavejar sobre la taula. Ho acompanyaré d'un parell de destralades, ja veuràs tu quines risses quan els toqui beure al terra jajaja
En fi… La cosa continua en què ens intentem organitzar i aquests individus comencen a parlar sobre les seves habilitats, per a saber quin paper jugarem dins al grup quan sortim a explorar. Em pregunten per les meves, però ho fan faltant-me al respecte. Crec que li partiré la boca al tiefling si torna a dir-me «orc». Amb l'elf tindré menys miraments. És perillós i no deixa de mirar-me com si em volgués matar, així que si fa alguna cosa sospitosa li esclafaré el cap contra una pedra, com a les serps. Però mantinc la ira a ratlla. De moment. Comprenc el seu recel. Són dèbils, no ho poden controlar. Imagino que allà a fora em tocarà salvar-los el cul en més d'una ocasió. Gaudiria de veure'ls la cara de peix bullit quan això passi, però sé que l'elf estarà massa ocupat odiant-me i el noble tiefling massa pendent de si se li ha ratllat l'armadura i ni tan sols se'n adonaran del que hagi passat. Cagon tot… ara no recordo com es diuen… Sóc fatal per a recordar noms i com tampoc els hi presto massa atenció…
Bé. Ja hem acabat de planificar la sortida de demà al matí. Anirem cap a un far a investigar no sé què. Jo em limitaré a observar pels voltants, que no ens agafi res desprevinguts, ells que vagin davant. I de passada m'impregnaré de l'aire de la naturalesa. Faré el possible per a què no els passi res als meus companys, però no voldria morir per la seva incompetència. Me'n vaig a dormir… Un llit de veritat!! Només de pensar-hi ja em surt el somriure. Entre això i l'ànsia que tinc per sortir demà d'aventures, no sé si podré dormir tranquil...
Ufff… M'hagués pogut passar un basilisc per sobre i ni me'n hagués adonat. Quina dormida! Em dirigeixo cap al lloc on hem quedat tot el grup. Un cop allí ens repartim les posicions i les tasques i ens disposem a sortir. Efectivament, m'he agenciat la part del darrera. L'Elf (el seu nom comença per Ill… ho recordo perquè és qui més em va molestar ahir) va obrint pas. Confio força en les seves habilitats per explorar, no tant en les dels altres dos. Un mag i un noble… semblem dos cuidadores de nens l'orellut i jo.
Després d'una llarga estona veiem l'objectiu a l'horitzó. Decidim que ens endinsarem al bosc que tenim prop i farem una volta fins darrera del far, per a evitar que se'ns pugui detectar des d'allí dalt, en cas de què hi hagi algú hostil. Però quan portem una estona avançant, el nostre explorador (Illvan, potser es diu Illvan) comenta que veu una construcció a l'horitzó. M'avanço ràpidament per posar-me a la part de davant del grup i comprovar-ho amb els meus ulls. Efectivament. És una torre, però té una forma extranya, cilíndrica però més estreta del centre. També té una mena de finestres altes i estretes, molt juntes entre si. No sé què nassos és això, no ho havia vist mai. Després de donar-li voltes al tema, el mag (vaja, tampoc recordo el seu nom) ens explica que és un temple, concretament un temple per venerar al déu del sol i les collites. Efectivament, també em diuen el nom del déu… Prometo prestar atenció a partir d'ara!!
L'explorador elf, aprofita qualsevol parada que fem per fotre's a fumar herba… i de res serveix que li digui que ens poden localitzar per la fum o l'olor. A més, no sé si li senta massa bé això, té els ulls molt rojos. Li vaig veure ahir, a la taverna, però pensava que era efecte del cansament del viatge o alguna cosa així. No em diguis que aquestes herbes que fuma tenen propietats verinoses? És increïble!! Però de sobte ens adonem de què una petita figura sobresurt de dalt de la torre. Tots ens posem alerta. És un goblin. No sembla haver-nos vist. L'elf va a donar un cop d'ull. Torna al poc per a explicar-nos que el temple sembla que l'estiguin aprofitant de llobera. Hi tenen mitja dotzena de llops… i també un uarg!! Se m'encén la sang. Els llops no són agressius sense cap motiu. Són lliures i salvatges i únicament es preocupen per sobreviure i cuidar dels seus. Però els uargs… això ho canvia tot. Aquestes bèsties, que són molt i molt més grans que qualsevol llop, també són més intel·ligents, però sobretot són malignes i solen estar ensinistrades per obeir a un amo. Si hi ha un uarg serà l'alfa i segurament els llops actuaran sota les seves ordres directes. En fi, de moment ens hem de desfer del goblin, que sembla qui controla al uarg. Comencem a proposar estratègies i tàctiques de com fer que s'allunyi de la torre, ja que si el uarg ens descobreix vindrà amb tota la manada i no crec que ens en sortim. Algú del grup ens recorda que els goblins no són massa llestos i a mi em ve al cap que algú em va explicar que estan obsessionats per les coses brillants, com els corbs. Ningú s'atreveix a desfer-se d'una moneda d'or, ja que si li parem una trampa amb això i surt malament, l'amo passarà a ser més pobre. Jo penso que el noble podria fer-nos el favor, cadascú ha d'ajudar com millor pugui al grup, però aquest no està disposat. També era d'esperar… Segur que quan arribi a casa es torna a donar un altre bany d'aigua calenta… Els de la seva mena no saben fer res més que passar-se el dia remullats i posant-se perfums. Iep! Ja està! Coses que brillen... Poso la mà dins la meva motxilla i rebusco fins que noto una peça metàl·lica amb formes treballades. L'extrec i, efectivament, brilla tant com recordava. És un medalló en forma de pentagrama i amb el cap d'una rata que hi sobresurt. El vaig trobar al terra, fa molt de temps i me'l vaig quedar. És de bronze, però segur que amb el sol directe brilla com l'or. Ho comento al grup i, sorprenentment, estan d'acord en seguir el pla. Ho col·loquem en un lloc estratègic, mentre el goblin està donant la volta per l'altre costat de la torre i ens amaguem. La idea és que ell ho vegi i baixi sense pensar a agafar-ho. Esperem que la seva cobdícia sigui tan forta com la seva estupidesa. I a l'inrevés també!
Efectivament!! El goblin ja és fora de la torre i es dirigeix cap a l'objecte brillant, sense prendre massa precaucions. De cop, diversos projectils el travessen i cau mort al terra, a l'instant. Ens mirem i ho celebrem silenciosament. L'elf corre a arrencar-li un ullal al goblin, com a trofeu. Jo li impedeixo una primera vegada per advertir-li de què l'olor de més sang podria atreure l'atenció dels llops, que estem tenint molta sort, però no em fa cas (com esperava). En tot cas, hem convertit un petit goblin en un formatge foradat i ni tan sols ha tingut l'oportunitat de defensar-se. Entenc que era necessari i que ara soltarem als llops i els deixarem lliures, com es mereixen (esperem que el uarg no faci cap estupidesa). Però hem actuat com uns principiants i no és la mena d'enfrontament que jo esperava. Aquesta expedició d'avui no promet gran cosa. Estic cansat i desanimat, així que me'n vaig cap a la fortalesa a reflexionar i a parlar amb els esperits (algun dia m'escoltaran). Demà ja serà un altre dia.
Dani Alcaide -In da house!!-
