Adrick no hi és. La seva presència em tranquil·litzava. El seu seny és necessari per al grup. Espero poder veure'l aviat, espero que es recuperi de les ferides. El mal temps per fi amaina. Estic content, la companyia ha decidit que anirem a caçar Hobgoblins. Sembla que Illiam, Vereth, Vidocq i Brom estiguin fascinats amb la idea de perseguir aquestes bestioles humanòides per la Costa Despenyanans. No només anem a caçar, també anem a descobrir què amaguen els temples solars i quina connexió tenen amb els penjolls del tiefling i del mag.
De camí Illiam pregunta pels crancs de quatre pinces. Però pregunta fascinat. En voldria criar fins i tot. Un altre personatge estrafolari al grup que feia dues jornades que no ens regalava la seva presència. És nota i molt. Ara que ha tornat, Brom torna a actuar quasi com un nen. No paren de molestar-se l'un a l'altre. Illiam sembla jugar amb el semiorc i aquest respon mig enrabiat, com una criatura petita. No és cosa meva, però aquestes menudeses ens poden arribar a jugar una mala passada.
Sort que Vidocq també li ha robat part del seu temps a Illiam. Li ha explicat lo meravellosos i interessants que són els crancs de la Costa de les quatre pinces. Quina mandra. El mag, sembla més callat de lo normal. Cal també tenir-ho en compte. Amb tant de tràfec arribem ràpid a la torre de Cagallops. El ferum és prou desagradable. La merda mig banyada encara desprèn molt de ferum. No ens importa, hi ha un altar i volem saber si farà efecte aproximant-hi el penjoll de'n Vereth avui que el sol ens banya amb la seva rogenca llum. Sorpresa! El penjoll s'il·lumina i segons el mag irradia màgia. Per una vegada m'alegra descobrir quelcom màgic. Vidocq també ho prova. Res de res, semblava que sí però no.
Mentrestant apareix l'elf que havia marxat un moment a recollir rames per fer un bol i ara l'està omplint de fems de llop. "Per deixar rastre de llop i atreure preses si cal". Ens diu, ho això he entès jo que estava vigilant que ningú ens pogués emboscar. Alguna cosa li ha degut dir l'elf a l'orc que surt cap a fora i es dirigeix al bosc tot seriós. Vaig darrere d'ell. Em mira estranyat. Em diu que ha vist com un arbre emetia un resplendor. M'hi fixo. Li pregunto on ho ha vist. Ens dirigim a l'arbre i no veig res. Tinc una intuïció. Crido al mag i li dic que torni a posar el penjoll a l'altar però no passa res. Els hi explico a tots que Brom ha vist com un arbre emetia llum. S'aproximen Vereth i Vidocq i treuen el penjoll. L'arbre comença a irradiar llum i podem veure com darrere seu un altre arbre i un altre i un altre... ens marquen una sort de camí. Què els déus ens guiïn, anem pel bon camí!
Ens endinsem al bosc fins que al cap d'una hora més o menys ens trobem amb una explanada d'uns 400 metres de diàmetre. Al mig hi ha una roca d'uns 200 metres de diàmetre i sobre aquesta una espècie d'edifici abandonat molt antic. Brom, àgil, comença a buscar entre les runes i troba el que semblen uns frescos pintats en parets que fa temps convertides en pedaços. Creiem que els dibuixos marquen una triangulació. Potser aquesta triangulació té com a punt central el lloc on estem. Si és així, dos dels punts ja els hauríem visitat i serien dos temples i ens faltaria trobar el darrer punt, al sud del bosc. Així que decidim anar-hi. Jo proposo tornar per on hem vingut i vorejar el bosc fins arribar a la part més surenya. Illiam i Brom volen "divertir-se" anant bosc a través. Entenc a l'elf però no a l'orc. El bosc ens pot jugar una mala passada...
La majoria decideix que el camí més interessant es troba dins del bosc així que és el camí que agafem. No seré jo qui desentoni malgrat manifesti el meu desacord. Ens tornem a endinsar a l'espessor. Ens costa molt avançar. L'elf que està avesat a aquest tipus de terreny ens confessa que es troba "lleugerament desorientat" i quan Illiam diu "lleugerament" vol dir, en realitat que ho està molt, però quan es tracta d'assumir errors li agrada emprar eufemismes. Proposo desfer camí i tornar per on havíem entrat. Per allí no tenim pèrdua. Brom es mostra divertit, li agrada això de jugar a perdre's i trobar-se...
Rondino. Vull girar cua. Per aquí estem perdent temps. A sobre, el mag ha confirmat que aquest bosc està protegit amb màgia. Més màgia i això mai pot ser bo si aquesta està dirigida per protegir quelcom de nosaltres. Doncs, encara els hi sembla més divertit a tots menys a Vidocq i a un servidor. En fi, em resigno. Volen que anem per aquí, ho farem. No voldria que els faltés la meva espasa en cas de necessitat.
Seguim amb una lentitud sotsobrant. És fa de nit. Decidim acampar per passar la nit. La nit és serrada, no hi ha cap tipus de llum. Hem de fer foc, un foc dissimulat per no atreure ningú. No estic d'humor per fer guàrdia. A sobre no veig quasi bé res. Marxo a dormir.
Estava somiant amb una femella formosa quan de sobte uns crits abarronadors semblen voler robar-me l'ànima. Em costa aixecar-me. Quan ho faig, després d'un gran badall em troba amb una escena macabra. Brom i Illiam són a terra. L'orc sembla moure's i vol aixecar-se. Vidocq està retrocedint quan veig una imatge que em glaça el cor. Vidocq lluita i finalment cau al terra també. Brom s'abalança contra la criatura repugnant i li etziba una destralada. Aquesta li respon i ja només quedem el mag i jo d'empeus. Agafo valor d'allà on puc i la colpejo amb la meva espasa. Sembla que li he fet prou mal, no el suficient. El mag conjura i sembla fer-li mal a la criatura. Rebo un fort cop al pit i quan desperto veig que tothom ja està d'empeus. Ha estat un somni? No pas, sento un dolor agut a les costelles. La resta de companys estem igual, tots magolats. Escupo sang mentre escolto a Vidocq dient que si hagués sigut per ell no ens hagués despertat, volia enfrontar-se a l'ésser que l'elf ha reconegut com a Banshee, l'esperit d'una elfa violada i torturada o quelcom així, ha explicat.
Ara toca decidir. Tirem enrere i anem pel camí segur o seguim ballant amb la mort un vals amb la seva dalla apuntant-nos? Amic Adrik, tu què haguessis fet? Torna aviat si us plau.
- banshee.jpg (33.86 KiB) S’ha visualitzat 5874 vegades
