Amalrich, creuat de Torag

Les històries d'aquesta saga èpica que pot decidir el resultat d'una guerra eterna

Amalrich, creuat de Torag

EntradaAutor: Kokuoh » 15 maig 2017, 03:37

Clérigo (cruzado)
Semi-orco
Neutral Bueno
Nivel 1

FUE--- 14
DES---- 11
CON--- 14
INT---- 10
SAB--- 14
CAR--- 16

Dotes: Canalizar alineamiento (mal), Soltura con Escudo

Imatge

Vaig nàixer a Kenabres, una ciutat del regne de Mendev. Per a quan vaig començar a tindre ús de raó, els meus autèntics pares ja eren morts i no tenia família coneguda. Em vaig criar a un orfenat i vaig tardar en adonar-me'n de les diferències entre la resta de nens i jo, ja que, tot i tenir els ulls clars i una dentadura força comú, la sang orca que corre per les meves venes no deixava passar l'oportunitat d'anar donant signes de la seva presència a mesura que creixia. Per sort per a mi, viure al costat de la Ferida del Món et fa perdre tota opció a ser la rara avis del barri i viure assetjat constantment per autèntics monstres sorgits del pitjor dels malsons et fa sentir com si hom sigués algú normal en comparació al que hi tens a la vora.

Quan vaig complir 8 anys em va adoptar una parella de súbdits d'un noble, ara ja mort durant la última creuada. Al cap d'uns tres anys, els meus pares també van morir, aquests durant una incursió demoníaca; i jo vaig ser segrestat pels seus assassins. Vaig viure horroritzat i en captiveri d'aquests vils éssers infernals fins que uns creuats em van alliberar, sis mesos després, havent estat rebent tortures i pallisses constants.

Després de tot això, vaig acabar novament a l'orfenat. Però com diuen, les desgràcies no venen mai soles i una tarda d'estiu, fent el perdut pels carrers de Kenadres, juntament amb altres nens de l'orfenat, vaig acabar embolicat en el robatori d'unes pomes (a casa ens donaven de menjar, però no eren excessivament generosos i quan la gana estreny...). Durant els següents mesos els meus inseparables amics i jo ens vam animar i ens vam dedicar a cometre robatoris menors per omplir-nos l'estómac, però no ens van arribar a descobrir mai... fins que la cosa va anar a més i vam acabar entrant a una casa aliena i ens van agafar de ple. Els meus, com he dit, inseparables amics, van culpar-me a mi i com a resultat, vaig ser expulsat de l'orfenat i pràcticament exiliat de Kenadres, ja que la casa a la que vam entrar era d'algú força influent a la ciutat. Tenia 14 anys en aquell moment.

Vaig començar a vagar pels carrers de la ciutat, el més apartat possible del meu barri i sempre amagant-me per a què ningú em reconegués i m'expulsés definitivament del lloc on havia crescut. Pensava en els creuats que m'havien salvat anys enrere i barallava la possibilitat d'unir-me a ells per intentar escapar dels meus errors passats. Però un dia, assetjant les paradetes d'una fira ambulant (la gana tornava a estrènyer), vaig ser parat bruscament per una noia jove que em va deixar encisat. Encara la veig, com si la tingués davant. Pell clara, cabells blaus i ulls daurats, amagada sota una túnica grana que reflectia els llums dels focs encesos al carrer. Aquella veu angelical ressona dins el meu cap cada nit: “Vols redimir-te i d'aquí poc estaràs servint a l'espasa de Iomedae amb altres com tu, però no passarà molt de temps fins que els arribi la mort a tots i tu no puguis fer res per ells. Sigues fort.” Aquestes paraules em van marcar més que les ferides dels dimonis que m'havien segrestat anys enrere. Aquella mateixa nit vaig veure a un clergue de Torag, el déu nan, donar una pallissa a un parell de fanàtics que acabaven d'acusar a una família d'heretgia. I llavors vaig veure l'oportunitat d'enganyar al destí; vaig decidir que, en lloc d'agafar l'espasa, agafaria el martell.

Al dia següent, després d'haver-me procurat il·lícitament unes racions de viatge i una capa ben gruixuda, vaig marxar cap al nord, a la recerca d'un santuari a Torag que hi havia enmig de les muntanyes nevades. Fotia un fred que pelava i potser un altre hagués mort congelat, però vaig aguantar fins arribar a les portes del santuari. Allí em van acollir (novament, acollit i protegit per gent que ni em coneixia). Durant aquell llarg temps, vaig aprendre a apreciar al déu Torag i a comprendre la importància de les seves ensenyances, així com a comprendre'm a mi mateix i a apreciar els avantatges de la meva sang mestissa.

Quasi 10 anys després, vaig tornar a Kenadres, amb l'objectiu d'unir-me a una incursió a la Ferida del Món. No vam anar tan lluny, doncs un dels nostres companys va sofrir una possessió i uns dimonis merdosos ens van para una emboscada a mig camí. Ells tenien el factor sorpresa, un aliat entre les nostres files i ens superaven en nombre i en experiència, estava clar, i haguéssim mort tots si no hagués estat perquè vaig dedicar-me a invocar tot allò invocable i conjurar tot el conjurable per salvaguardar als meus aliats amb la màgia protectora de Torag, mentre la resta em cobria a mi les espatlles aniquilant tota bèstia que se m'apropava. Vam sortir-ne vius, finalment. Llavors vaig recordar les paraules d'aquella noia que m'havia predit el futur i vaig adonar-me'n de què aquest es pot canviar.

D'aleshores ençà, sempre estic alerta, inclòs quan no és necessari i fins i tot imagino a algun company sent posseït novament i atacant-me quan deixo d'estar a lerta. Però també rememoro les paraules de la noia de cabells blaus cada nit per recordar-me a mi mateix que jo vaig escollir ser qui sóc ara i que, contra tot pronòstic, sempre hi ha d'haver un fil d'esperança, ja que totes les ferides es poden tancar.
Dani Alcaide -In da house!!-
Avatar de l’usuari
Kokuoh
 
Entrades: 1166
Membre des de: 18 set. 2013, 02:47

Torna a: La Història

Qui està connectat

Usuaris navegant en aquest fòrum: Google [Bot] i 2 visitants