Sophie "Valentine" Hawthorne

Sophie "Valentine" Hawthorne

EntradaAutor: Kaissen » 16 jul. 2018, 12:54

Com sempre, la cosa no havia acabat bé.

El contracte semblava senzill, un vell adinerat necessitava un investigador per trobar uns llibres que li havíen desaparegut. Diner fàcil i sense complicacions. Però, com sempre, una dona havia tornat a complicar-ho tot. L'affaire dels llibres s'havia tornat més obscur que no em pensava. Assassinats rituals buidant els ulls de les víctimes, incendis a cases abandonades, defenestracions en trens en marxa...Semblava, però, que uns investigadors de poca monta m'havien trobat el culpable i l'havien ajusticiat pel seu compte. Si podia apropar-me a ells i endur-me el mèrit encara podria aconseguir uns quants dòlars per dos dies de feina. Una dona de l'equip d'investigadors havia mort, pel que sembla a causa d'una teràpia d'electroshock amb massa voltatge. Tot i que de mal gust, l'enterrament em donaria l'oportunitat d'apropar-me al grup i mirar de treure'n profit. Però el que vaig veure aquella tarda, no ho olvidaré mentre visqui.

Plovia moltíssim, massa tenint en compte que estavem en l'època més seca de la costa atlàntica, si és que en tenim d'això. Nomès hi havia una persona al costat de la tomba, mentre el pare resava unes oracions al fèretre. Uns pocs metres darrere la tomba, dos homes d'aspecte cansat aguantaven la pluja amb paraigües negres i faccions desencaixades. Un d'ells, el barbut d'ulleres amb pinta d'intel·lectual, mirava encuriosit i aterrat a parts iguals. Però el que em va trencar el cor va ser la petita nena de cabells negres mullats per la pluja. Al costat del taüt, mirava amb uns ulls buits d'emocions mentre aquella caixa de pi negre s'endinsava en les profunditats de la terra. Quan el sacerdot va terminar les seves oracions va deixar sola a la nena, que esperava mentre els enterradors tiraven terra damunt de la seva germana.

Em vaig apropar, incapaç de no sentir compassió per la pobre criatura. Quan vaig ser al seu costat, em vaig agenollar i li vaig apartar els cabells de la cara. Quan em va mirar, vaig sentir per primera vegada a la vida el terror vertader, una mirada d'odi tant profunda i intensa en una criatura tant petita. No vaig poder aguantar-li la mirada ni cinc segons. Un cop va apartar els seus ulls, vaig poder fer un recull de totes les meves forces per preguntar-li:

-Què ha passat? On són els teus pares?

Desprès d'un silenci, entre llàgrimes, va dir:

-Morts. Tots s'han mort. Ja nomès quedo jo. -Entre gemecs, gairebé no podia articular paraules. Jo, incapaç de deixar-la sola, li vaig preguntar-

-Què ha passat?

-Han matat a Diane. L'ha matat. -Va dir amb un to de veu glaçat com el gel, que amagava un odi profund-
-Qui? Qui ho ha fet, petita? -Li vaig preguntar-

Es va girar i va assenyalar cap a l'home barbut amb ulleres, que marxava del cementiri ficant-se el seu barret mentre els trons ressonaven pels carrers de Boston. Semblava com si els trons anunciéssin els passos d'aquell home. La seva figura quedava ressaltada per la intensa llum que provocaven mentre rasgaven el cel. A través de la llum intermitent dels llamps, vaig poder veure un tènue somriure macabre que despuntava per sobre de la solapa de la seva gabardina. Un calfred va recòrrer la meva esquena, mentre la fosca figura es perdia pels carrerons estrets. Jo sabia que el cas ja s'habia tancat, i que poca cosa podia fer per ella.

La pluja cada vegada era més i més intensa. Fins a tal punt que les gotes es confonien amb les llàgrimes amarges que regallimaven per la cara de la nena, amb uns ulls vermells de tant plorar. Quan li vaig tornar a mirar a la cara, amb aquella expressió, aquella dolçor amargada per la vida, em va recordar a la meva petita Ellie. Vaig sorprendre-la mirant el meu revòlver, encuriosida i aterrida al mateix temps. Vaig treure l'arma de la seva funda i li vaig posar a les seves petites mans, que gairebé no podien sostenir-la sense la meva ajuda.

-T'ensenyaré a utilitzar-la. -Li vaig dir - Però m'has de prometre que avui serà l'últim dia en la teva vida que ploraràs davant d'algú.

Va assentir amb el cap tímidament mentre em mirava fixament als ulls.

-T'ajudaré a superar les teves pors, t'ensenyaré a no defallir, a no rendir-te i a enfrontar-te als teus dimonis. Et prometo que mai més tornaràs a sentir-te sola i que buscarem als responsables del que li ha passat a Diane, els culpables no quedaran sense càstig. Vindràs amb mi?

La seva abraçada, sobtada i sincera, em va fer derramar una llàgrima, que es va perdre entre els plecs de la tupida gavardina negra. "Et vaig fallar, Ellie. No la fallaré també a ella. No la deixaré mai sola. La protegiré, com t'hauria d'haver protegit a tú."

-Em dic Nick, Nick Valentine -Vaig dir, mirant d'amagar les llàgrimes. I tú, petita?

-Sophie Hawthorne.

-Bueno, ara serà Sophie Valentine, no? -Li vaig dir mentre somreia- Et queda molt bé.

Caminant agafats de la mà, vam sortir del cementiri, on una tomba sense nom marcava un punt de partida. Ara podría redimirme dels meus pecats. Tots dos vam deixar el nostre passat enterrat en aquell cementiri. Quan les portes es van tancar, no vam tornar a mirar mai més enrere, nomès endavant.

Junts.
Kevin.
Kaissen
 
Entrades: 88
Membre des de: 29 set. 2017, 11:19

Re: Sophie "Valentine" Hawthorne

EntradaAutor: El Willecito » 18 jul. 2018, 00:19

Encara que no ho semble l'home barbut és en realitat un ésser compassiu i afligit.... No penseu que és un monstre...
Jordi V.
Avatar de l’usuari
El Willecito
 
Entrades: 96
Membre des de: 25 set. 2017, 23:36


Torna a: Investigadors

Qui està connectat

Usuaris navegant en aquest fòrum: No hi ha cap usuari registrat i 1 visitant