Diari de bitacora. Salt 4. Part 1
Arrivem al que sembla el clar d'un bosc, d'on surt un caminet. El cel es de color rosat i uns nuvols densos no deixen veure cap sol. Al apropar-nos al cami, veiem uns sers humanoides de color gris, d'una alçada similar a la nostra i sense pel al cap, que al veurens comencen a fugir, mentre criden asustats. Intentem apropar-nos, pero ells s'asusten encara mes i fugen.
Un de nosaltres s'enlaira i ens diu que veu un llac a prop i mes sers grisos. Mes enlla hi ha edificis d'uns tres pisos d'alt amb la teulada ovalada. Sembla que hem arrivat a un parc metropolita. Mentre estem discutint que fem a continuacio, comencem a escoltar unes sirenes que s'apropen cap a nosaltres. En apenes uns minuts ens veiem envoltats d'una serie de vehicles voladors que mantenen la distancia. No creiem que siguen hostils, pero per si de cas ens mantenim alerta.
Arriva un altre vehicle i d'ell baixa un dels sers grisos. Es dirigeix cap a natros i ens saluda:
- Benvinguts de nou, viatgers de l'obelisc! - Ens quedem de pedra. Es la primera vegada que trobem sers en qui ens podem comunicar obertament!!!
- Hola - diem sorpresos - "Benvinguts de nou"?
La cara de l'esser canvia una mica al sentir la pregunta - No sou els mateixos de fa tres cents quaranta-nou anys?
- No, es la primera vegada que venim - i comencem a fer-li preguntes com bojos.
L'esser es una dona que es diu Niarla i en molta paciencia ens explica que estem al planeta Kheswna. Fa mes de tres cents anys va arrivar un obelisc com el nostre en cinc viatgers. Al planeta habia arrivat l'"amenaça", una malaltia degenerativa on els infectats van mutant poc a poc: els braços s'atrofien; les faccions desapareixen sota una menbrana, mentre apareix una corol.la al seu voltant i es tornen molt agresius. Ells encara no habien trobat cap cura i els viatgers els van explicar que l'unica solucio per evitar mes contagis es aïllar als infectats i eliminar-los. La seva avia va ser qui els va rebre la vegada anterior i la seva mare i ella han estat vigilant per si tornaven.
- els regents us esperen i ells us explicaran tot en mes detall - ens diu senyalant els vehicles. Pugem sense baixar la guardia i entrem a unes naus automatiques que comencen a enlairar-se al tancar les portes. Els vehicles estan fets d'un material que ens permet mirar a traves, pero nomes al lloc on dirigim la vista, inclus al terra, i al mateix temps deixa entrar la llum de l'exterior. no sentim cap tipus de motor mentre Niarla ens explica el que anem veient. Jo apenes l'escolto mentre no deixo de mirar en totes direccions.
Sobrevolem una gran ciutat amb molts edificis, pero cap mes alt d'unes tres plantes. Els terrats ovalats es poden obrir per a que vehicles com el nostre puguin aterrar i els carrers estan plens de gent caminant entre molts arbres. En una hora arrivem a un edifici voltat de jardins i aterrem al terrat. Niarla ens guia per uns passadisos que al mateix temps van descendint fins arrivar a una porta oberta. L'interior es una sala molt gran sense decoracio, excepte per una taula semicircular al fons, ocupada per tretze grisos. No hi ha cap finestra, ja que les parets son similars al material dels cotxes i permeten que entre la llum i es tornen transparents alli on mires. L'efecte en mareja una mica i intento mantenir la vista al front.
- Benvinguts a Kheswna. Hem seguit la vostra conversa en Niarla i segur que teniu moltes mes preguntes - i tant que en teniem. tantes, que no sabiem per on començar.
Els grisos (els continuare diuent aixi, ja que el nom de la seva especie es impronunciable) han establert colonies a varios planetes mes del seu sistema solar i inclus han terraformat un d'ells i dos llunes. Son una societat on les necesitats basiques estan mes que garantitzades per a tothom i ningu ha de treballar. Els diners no existeixen i tothom es dedica al que li agrada.
Fa uns quatre cents anys va aterrar una nau al planeta i tots els tripulants s'havien contagiat d'una enfermat desconeguda. Era un transport que venia d'una lluna interior. Al registre de la nau no apareixia res anormal i la tripulacio sempre feia el mateix trajecte. Els registres tambe indiquen que al sortir de la lluna tots estaven be. El viatge fins alli es d'uns deu dies, massa per a que poguem anar abans que el monolit ens torne a teletransportar.
Al principi van establir una quarentena i van estudiar l'enfermetat, pero els pacients eren molt violents i es van escapar. Quan van conseguir controlar-los, l'enfermetat s'habia extes per mig planeta i habia arrivat a quasi totes les colonies. Els millors cientifics es van posar a buscar la cura i van construir llocs mes segurs per a mantenir aillats als infectats, que no paraven d'arrivar. Llavors va apareixer l'obelisc i els viatgers i els van fer veure l'inevitable: els infectats no es podien curar. Van estar aqui ajudant-los fins que van desapareixer igual com habien arrivat. Des de llavors, han pogut controlar l'amenaça i avui ja no hi ha cap problema.
Despres de la xerrada, ens van dir que podiem visitar el que vulguem i varios grisos mes, junt en Niarla, ens acompanyaran i ens ajudaran en lo que necesitem.
Decidim pasejar pels carrers fins a una biblioteca, on poder buscar mes informacio que ens feia una mica de vergonya preguntar (no vas pel carrer preguntan a la gent com es el seu sistema digestiu o com se reprodueix). El lloc es enorme i esta ple de llocs on seure comodament i molta gent esta llegint o xerran entre ells. Alli trobem una pantalla tactil en un asistent que funciona per veu... i funciona!! al principi ens costa una mica reconeixer els simbols que el casc no pot traduir, pero rapidament comencem a buscar informacio sobre l'amenaça, la seva historia i les ultimes noticies. No trobem molt mes del que ja sabiem, pero ens crida l'atencio que la poblacio de grisos es mante estable desde fa uns cent anys. Tambe ens crida l'atencio un accident d'una nau que portava minerals d'una lluna cap al planeta i va explotar en ple vol, sense haver enviat cap missatge de socors.
Cansada, m'asento a un dels bancs (que s'adapta al meu cos i es comodisim, com si esteses en un coixi enorme) i veig que un dels grisos em mira fixament. Li torno la mirada i veig com escriu algo sobre el que sembla paper i ho deixa sota una de les moltes plantes que hi ha per les taules. Despres s'aixeca i se'n va cap a una altra taula. En mes intencio que sort, m'apropo disimuladament a la taula i agafo el paper. AJUDA. busco en la mirada al gris en el moment en que surt per la porta. Nomes tinc temps de vore que ha seguit per la dreta. Quan consegueixo parlar en los demes i sortir, ja no esta per cap lloc.
Decidim seguir en la mateixa direccio que ell, pensant que en algun moment el tornarem a trobar. El carrer seguix fins a una gran avinguda en un paseig central ple de monuments i arbres. Al arrivar al final de la cera, la gent no espera que els vehicles s'aturin, sino que continuen caminan i els cotxes s'enlairen per esquivar-los. Sort que dins del casc no es va vore la cara que vaig posar.
Sentat en un dels bancs del paseig central, veiem un gris que ens mira. Em sembla el mateix d'abans i mentre distrec als nostres acompanyants, un de nosaltres s'apropa a ell. El gris s'aixeca i d'amagat li dona un altre paper abans d'anar-sen. "PORT 45, ALMACEN 32, 23:00". El company em fa un senyal i llavors li pregunto a Niarla si havia pensat en algun lloc on podriem descansar. Ella s'escusa per no haber-ho oferit abans i parla mentre es posa la ma a un costat del cap. En un moment ens ha trobat un lloc on poder descarsar tots junts a poca distancia d'on estem i uns vehicles aterren al nostre costat per a portar-mos.
Arrivem a un edifici igual que els demes i ens condueixen a una habitacio prou gran. Hi ha una especie de butaca per a cada un, una pantalla semblant a la de la biblioteca i a part el que sembla un lavabo, pero que no sabria ni com usar. Niarla ens diu que algu d'ells estara fora per si necesitem alguna cosa, tot i que nosaltres insistim en que no necesitarem res.
Al quedar-nos sols, busquem en l'ajut de la pantalla, la situacio del moll i de l'almacen i preparem el pla per a la nit. Descobrim que el tratje ens suministra aliment i tambe cobreix totes les nostres necesitats fisiques, ja que aquest es el salt en el que mes temps hem estat.